Anorèxia

BUf, no se perquè, ahir em va picar per mirar vídeos sobre l'anorèxia al Youtube i em vaig deprimir molt...quina animalada!! Nenes de 12, 13 i 14 anys deixant de menjar perquè es trobaven gordes, perquè s'odiaven...i ara son mortes. Quina pena....jo sóc mare d'un fill i no puc arribar a imaginar el que ha de ser perdre un fill, i més per voler estar "prim".

I em pregunto: les nenes que arriben a això, hi arriben només per influència de la societat que les envolta, o la família també hi té a veure?

És una pena....

Plou

I em tanco a casa per no mullar-me. La llum s'apaga, sembla que siguin les set de la tarda enlloc de les 12 del migdia. Això no m'agrada. Així no. M'agrada que plogui quan sóc en una masia i hi ha llar de foc i puc escalfar-me mentre sento la pluja repicar sobre el terrat de teules. M'agrada la pluja quan és fosc i estic a casa amb l'estufa mirant una peli. M'agrada que plogui quan és estiu i no m'importa mullar-me. M'agrada que plogui quan tinc un paraigües molt gran.

Els baixos dels pantalons se m'han mullat i l'aigüa s'ha extès pantaló amunt. M'emprenya!! Després vaig per casa deixant el terra brut fins que no me'ls canvio.

I jo em pregunto: quan vaig perdre la il·lusió de la pluja? Quan se'm va fer emprenyadora?

Freds

Així es van quedar, freds, gelats, de pedra. Mai hauríen imaginat que aquest seria el seu final, ja que estaven destinats a la major glòria, la més esperada per a uns soldats fidels al seu emperador fins a la mort. Però no va ser així. El destí els va jugar una mala passada i tot es va acabar. Per sempre. Sota la rugosa capa de pedra, els seus ulls inerts encara hi podíen veure. Veure com els segles passaven per davant seu sense poder fer-hi res. Veure com la terra els engolia, com els apresava.
El seu error va ser no perseguir la bellesa de l'instant.